La meditació descriu la pràctica d'un estat d'atenció concentrada sobre un objecte extern, pensament, la pròpia consciència o cap dels anteriors, excepte l'estat de concentració. L'objectiu principal de la meditació pot ser viure-la com a experiència, més típic en la meditació oriental, o més aviat posant l'accent en el contingut d'aquesta, més propi en general de la meditació occidental.
D'aquesta manera, en l'àmbit religiós occidental, s'ha distingit entre oració (oral) i meditació (mental), entre meditació i contemplació, reservant-ne a la segona un significat religiós o espiritual. Aquest nou ús es refereix a la meditació pròpia del ioga, originada a Índia.
Dins de la cultura occidental la paraula meditació ve del llatí meditatĭo que originalment indicava un tipus d'exercici intel·lectual; mentre que la paraula contemplació es reservava per a un ús més religiós o espiritual. A banda del seu ús històric, la paraula meditació és emprada en la traducció de conceptes provinents de pràctiques espirituals asiàtiques com el dhyana. D'aquesta manera, la paraula meditació va adquirir una nova definició que la fa similar a la contemplació.
Al segle xix, els teòsofs van adoptar la paraula «meditació» per referir-se a les diverses pràctiques de recolliment interior o contemplació pròpies de l'hinduisme, budisme i altres religions orientals. No obstant això, cal notar que aquest tipus de pràctica no és aliena a la història d'Occident, com mostren descobriments de atuells celtes amb figures en postura iòguica.
Per a Rudolf Steiner, fundador de l'antroposofia, la meditació és el camí per al coneixement del món espiritual i requereix exercicis especials, segons allò explicat i descrit a Wie erlangt man Erkenntnisse des hoheren Welten?' '.
La meditació normalment es caracteritza per tenir alguns d'aquests trets:
Existeixen moltes tècniques de meditació amb diferències notables entre si. Aquesta varietat respon al fet que cadascú pugui utilitzar la que s'ajusti més a les seves capacitats i temperament. Per exemple, Siddharta Gautama va enumerar unes quaranta tècniques diferents i, en el text Vijñana Bhairava Tantra, cent vuit. Totes aquestes tenen en comú la postura d'estar asseguts.
És important la postura que s'adopta durant la meditació perquè ajuda a alinear el cos i la ment de la manera més còmoda amb les forces de la natura que condicionen les persones. Es considera que una bona postura ajuda a experimentar un benestar i una relaxació que fan emergir aspectes cada vegada més profunds de la veritable naturalesa de la persona. Per tant, els estats mentals depenen de les postures corporals. O dit d'una altra forma, la postura del nostre cos modula la nostra actitud.
La postura depèn de tres atributs bàsics, tots iguals d'importants, en què cadascú n'ajuda els altres:
És important complementar la meditació amb ioga o treballs de reestructuració postural per facilitar la realització i manteniment de la postura. És convenient tenir la boca tancada amb les mandíbules relaxades.
Les postures de cames encreuades faciliten una bona estabilitat, ja que els genolls descansen sobre el terra. És aconsellable anar alternant la cama del davant per igualar la flexibilitat entre les cames. La postura de flor de lotus (els peus sobre les cuixes contràries) té molts beneficis. Una gran estabilitat i, en pressionar els meridians de les cuixes tot disminuint el flux circulatori, facilita un major energia per a la introspecció. Però, a Occident, la majoria de gent no està preparada per realitzar-la, ja que no es té la suficient flexibilitat de malucs fruit d'asseure diàriament a terra. Se'n poden realitzar variants, com ara el mig lotus (un turmell sobre l'altre) o la birmana (un peu davant l'altre).
Segons el budisme clàssic, la postura ideal per a meditar té set característiques:
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Meditació |